diumenge, 23 de desembre de 2012

Article del Lluís Foix.

Paisatge de començaments de l’hivern en els racons de la Segarra
El respecte al fred que sempre arriba

Dissabte, desembre 22, 2012
Per Lluís Foix
Trencar de la Panadella cap a Santa Coloma de Queralt es descobrir els petits mons del país, poc freqüentats, aïllats i solitaris, que s’agrupen al voltant de poblacions històriques que mantenen el dia de mercat i aglutinen els veïns que arriben de poblets, masies i cabanes habitades ocasionalment.
És un petit altiplà que s’aixeca entre el començaments dels rius Gaià i Corb que entreguen les aigües respectivament al Francolí i al Segre. És impossible de descriure el que hi ha darrere de tots aquests poblats on hi ha enterrades tantes històries, tant de treball, tantes lluites entre el poder religiós i el temporal, tantes ambicions i tantes frustracions. Tanta humanitat anònima.
Avui hi queda la pedra, la gent que, encara que sigui poca, es suficient per mantenir amb orgull el passat i el present, els camps conreats i els boscos transitats ocasionalment per boletaires i caçadors, dues classes de persones amb característiques molt especials.
L’hivern porta un dia de vida. No fa fred ni tampoc es veu la boira jaure a les planes d'Urgell  És infreqüent que s’arribi a Nadal sense cap dia de destorb, sense fredorades excessives, amb les olives negres i fortes aferrades a les rames.
En aquestes contrades hi ha vida des de temps immemorials. Però fou fa uns mil anys que la lluita entre la Catalunya Vella i la Nova. Apareix la pedra com a element que perdura en fortaleses, castells, torres de guaita, esglésies que acaronen els punts més alts o els llocs estratègics d'aquests territoris.
No es veu gaire gent. En travessar Vallfogona i el balneari no apareix cap persona caminant. Algun cotxe escadusser indica que no s’està en un desert. Però la gent hi és. Poca o molta. Es queden a casa per desafiar el llarg hivern, fred i humit, vents que bufaran de tots els indrets, pluges ocasionals, els dies que s’aniran allargant fins que la primavera s’insinuï tímidament.
Aquests racons de la Baixa Segarra tenen una forta personalitat. Els pobles es toquen, s’observen de reüll l’un a l’altre, alguns campanars toquen hores i el silenci guanya definitivament la partida al soroll. Només es permet el cant dels ocells que no emigren o la fressa dels porcs senglars que caminen hores per trobar aigua o refugi segur.
Els verds dels cereals incipients trenquen la grisor de l’hivern. Uns caçadors caminen hores amb els gossos que els assenyalen alguna perdiu o torts perduts. Els conills desapareixen i s’amaguen en caus profunds. Els caçadors han fet batudes continuades.
Encara que el dia sigui clar, el sol sense cap núvol que el destorbi, la sensació és de fred. Del que farà. La gent ho sap i no se'n fia de dies com els d'avui. Tothom sap que l’hivern arribarà amb tota la seva severitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada